25 d’abril del 2019

Expressions d'aquesta vida




Des de sempre he sentit dins meu una forta necessitat per expressar-me.
Quan era petita i fins als inicis de l'adolescència, vaig cobrir aquesta necessitat tant interna amb la gimnàstica rítmica. Vaig practicar-lo des dels 5 o 6 anys fins els 15.
Me'n sortia molt bé, tant que fins i tot més d'una vegada havia pensat que havia nascut per això. També ho deien alguns adults, quan em veien practicar-lo.
El que és cert és que vaig tenir la sort de tenir unes habilitats físiques valorades per a la pràctica d'aquest esport : potència de salt, flexibilitat, agilitat, bon "empeine", amplitut de moviment i junt amb això, també tenia molta facilitat per a dominar la tècnica dels aparells i de les mans lliures ràpidament i sense massa esforç.
Amb la pràctica vaig anar desenvolupant i adquirint altres habilitats i sumant recursos per a fer que aquest esport se'm donés bé i obtingués un cert reconeixament.
Un exemple que m'agrada explicar és el control físic, mental i de la situació que requeria calcular la distància de llençament cap amunt de la pilota, per exemple, procurant executar la intensitat de força necessaria per tal que la pilota es mantingués en la seva trajectòria en el moment musical adequat i el temps adequat perquè jo, alhora, executés els passos i moviments corporals que tocaven, per sincronitzant-los amb la recepció de la pilota. Tot això, acompanyat del ritme de la música i fent una fusió entre l'element pilota, en aquest cas, i jo. Un ball quasi quasi de dos, on l'element pilota semblava formar part de mi i del meu moviment i jo una acomanyant fidel, en tot moment, del seu moviment.
Sempre he pensat que el fet de saber, ràpidament i amb un cop d'ull, si el cotxe cabrà en un espai determinat, alhora d'aparcar, és degut a l'anàlisi constant dels espais entre els elements i jo i la pràctica repetitiva d'encerts i errors en el llançament i la recepció de la pilota.
Res de l'altre món, sols un exemple.

La gimnàstica rítmica és un esport molt complert i també amb un elebat grau d'exigència, en quan a les demandes físiques.
També té un gran component artístic, en el qual es valora l'expressivitat de la gimnasta alhora d'executar-lo.

Aquest era l'aspecte amb el qual obtenia més reconeixament perquè m'hi movia molt bé i de totes les habilitats, l'expressivitat sempre acabava elebant la puntuació final dels exercicis. Amb els anys m'he adonat que la meva forma d'expressar sobresortia una mica, per l'edat que tenia. Era un aspecte innat en mi i que em venia donat, com si ho portés inscrit a la memòria de l'ànima.

Potser, doncs, sols he nascut per a manifestar la meva ànima a traves de l'expressió artística...

Tot i aquesta part artística, la rítmica no deica de ser un esport, amb un alt grau de competivitat i exigència, com ja he dit abans.

Facilitats físiques i expressives, sí.
El que no ha estat fàcil, i aleshores no ho sabia, ha estat la pressió de les entrenadores, la pressió social del meu voltant i dels pares i la pressió que vaig aprendre a suportar jo mateixa per mantenir-me allà, puntuant alt, davant les mirades de les jutges de l'espai de competició, assumint l'exigència d'aquest bonic esport que encara ara m'està ensenyant.

Als 15 anys va començar a augmentar el dolor lumbar. Recordo que les dues entrenadores es van enfadar entre elles perquè una m'exigia més del que tocava, suposo, i l'altra ja no hi estava d'acord, després de les meves queixes de la zona lumbar.
Pressió excessiva a les vèrtebres lumbars. Massa repeticions de flexions dorsals amb equilibri amb una cama i l'altra a dalt.
I moltes altres flexions, aquelles tant boniques i espetaculars, amb les quals experimentava el límit del moviment per a mantenir l'equilibri postural.

Pressió i exigència.
Responsabilitat que implica fer un espectacle davant un públic.
Por a descebre les persones properes, que esperen el millor de tu.

L'adolescència, un moment molt revelador.
Temes que he explicat molt poques vegades.
Per exemple, la decepció més gran d'aquella època:
Dies abans de les competicions tocava entrenar més enserio, simulant exactment l'espai de competició. Ballar jo sola, davant les companyes, amb el mallot de competició. Tocava treure el xandall, aquell dia. Un grup de nois, de la meva edat aproximadament i més grans, entrenaven a la sala del costat i sovint ens venien a veure. Recordo xiulets, "piropos" i comentaris varis mentre jo ballava, en aquells entrenaments.
Ballava amb cos i ànima, com no sabia fer d'una altra manera.

No vaig poder evitar avergonyir-me del meu cos i del fet de ballar.
No vaig poder evitar decepcionar-me i sentir que el meu treball, allò que feia, no estava essent valorat com jo volia i sentia.
No vaig poder evitar entristir-me en veure que aquells nois, desbocaven les seves reaccions hormonals d'una manera que jo encara no acabava d'entendre i no estava preparada per a gestionar, més enllà de la vergonya i de considerar el meu cos deslligat de la meva ànima.
I així em vaig deslligar...
Davant reaccions de testosterona incontrolada, comentaris fora de lloc que agredien la meva dignitat com a nena que era i com a gimnasta i davant el silenci dels adults que semblava que normalitzaven la situació.
M'hagués ajudat molt saber més sobre el procés hormonal masculí perquè potser no m'hagués fet tant meva aquella situació i hagués pogut repartir responsabilitats.
Aquell dia, vaig tancar una part de mi que m'ha costat molt recuperar.

Aquesta història em remou memòries molt antigues, que afloren, ara, cap a fora, per expressar-se i transmutar-se en allò més genuí que hi ha en mi.

I és que, quan la kundalini desperta, les vides passades s'expressen per iluminar el camí que porta al cor i uneix, de nou, el cos amb l'ànima i tots els trossets deslligats.
Alliberar les pors, les culpes i les vergonyes porta la kundalini al centre del cor i, des d'aquí, tot esdevé fàcil. L'expressió de l'ànima a través del cos.

11 de març del 2019

Flaire de romaní


Fa uns dies que em sento una mica encallada i com si no sapiguès escollir la direcció dels meus passos. 
No sé si primer venen els dubtes i després les pors o bé a l'inversa. Tan se val, el cas és que noto el meu cos paral.litzat i sense saber massa quina direcció agafar per continuar les meves passes.

Tot i això estic contenta perquè divendres passat vaig anar amb una osteòpata que crec que m'ajudarà amb els problemes de salut física que estic tinguent últimament.
Era la primera visita, el dia de la dona.
Abans d'entrar, a fora, hi havia un arbust de romaní florit. No em vaig poder estar d'apropar-m'hi i fer una forta respirada per embriagar-me de la seva essència. Sempre m'ha agradat "col.locar-me" amb una mica de romaní.

I des d'aquella enflairada fa 3 dies que no prenc cafè i faig una dieta per desinflamar i recuperar les meves funcions digestives.
Val a dir que també estic treballant sobre la meva estructura òssea, muscular...Fa més de dos anys que no parava de lesionar-me i també arrossegant un dolor lumbar que ja no suportava.
De fet, aquesta molèstia és la que m'ha mogut fins aquí: discopatia a la L5 S1, de la qual em volien operar: volien unir la vèrtebre L5 amb la S1 amb un "tornillo" !
D'acord, gràcies, si mai noto que em falt un "tornillo" ja tornaré. Mentrestant intentré trobar una altra solució_ em vaig dir.

I sí, he anat fent camí, buscant maneres per fer, del benestar, el lema de la meva vida i el repte que m'ajuda a viure des del gaudir més autèntic.

Estic ben entretinguda cuidant de mi i mimant-me com mai abans he fet.
Fins i tot em permeto estar paral.litzada i confiant en què, el que faig, en algún moment m'ajudarà a sortir de la por i el dubte i d'aquesta paràlisi que m'invita a descansar i a deixar-me vèncer.

M'adono que en el fons de tot plegat hi ha una història que encara m'omple de tristesa, més enllà de la por i la culpa.
I quan més em rendeixo a la tristesa per la seva absència, més m'adono que l'estimo més i més i és aleshores quan neix l'Amor dins meu i m'omple del tot.
Com la flaire del romaní.

Gràcies, gràcies, gràcies, a tu, per ser-hi.
I gràcies, gràcies, gràcies, Lluc.

20 de gener del 2019

Inicis


Tinc ganes d'escriure, avui.

Ahir vaig acabar els exàmens.
Sí, aquest setembre passat m'he matriculat de nou als estudis universitaris. Els vaig deixar penjats i ho he volgut reiniciar aquest semestre.
He fet Dinàmica de grups, Psicologia de la Salut i la Qualitat de Vida i Psicologia del llenguatge.
Tot i que ho he gaudit, he retallat temps de dedicació a les coses que m'agraden de veritat, que són la dansa i tot el que té a veure amb l'expressió corporal i a escriure.
I avui, que plou, la vida se'm posa molt bé per a escriure, perquè ballar, ara, no convé gaire, fa poquet he esmorzat i ho deixarem paït.

A part de ballar i escriure, sempre m'ha agradat molt xerrar amb els amics i amigues però amb el temps he descobert que necessito estones de parlar amb mi mateixa i evadir-me d'estímuls externs.
Moments d'introspecció i d'anar cap a dins.
A nivell corporal utilitzo el ioga com a base, per a fer-ho, i com que sóc força autodidacta amb el tema de lo corporal, no puc evitar incloure una barreja d'elements que he après de diverses disciplines, en els meus moments d'entrenament.
Així doncs, avui m'expressaré en paraules i si us haig de dir la veritat encara no sé molt bé quin serà el fil conductor.

Ara que ho dic, tinc molt present a quin dia vivim, i sé que, perquè aquestes dates queden gravades a la memòria, demà dia 21 farà 5 anys que la iaia Àngela se'n va anar i en farà 9 que va morir un molt bon amic meu, que se'n va anar de cop i volta, degut a un accident. La seva pèrdua va commocionar a tot el poble i a totes les persones que el coneixíem.
La iaia, en canvi, va marxar després de molt anys patint alzheimer i les seves conseqüències. Ella estava com un vegetal de feia uns quants anys.

"Iaia, Marc, us dono uns moments de silenci, en record i memòria vostra i honoro tots els moments compartits amb vosaltres així com totes les ensenyances que de vosaltres he rebut, abans i després de la vostra mort. Us estimo !
Gràcies, gràcies, gràcies ! "

Miro enrere i m'adono de com passen els anys.
A vegades em dóna la sensació que sols han estat uns minuts i després, quan faig balanç de totes les experiències que he viscut i he anat sumant, sembla que la realitat no encaixi amb la sensació que tinc. Com si per una part de mi no existís el pas del temps.
I és que, crec que em trobo en un moment molt dolç de la meva història de vida, doncs, hi ha moments que em visc molt en pau amb tot el què ha estat, fins ara. En el meu passat, vull dir.
Podria explicar-ho com un judici final de tots aquests anys amb una valoració global positiva on no hi ha confrontació amb el que deixo enrere.
Acceptació total del que és.

Començo l'any així, amb moltes ganes de fer coses noves i, no només amb l'energia més creadora amb la que mai m'he sabut viure, sinó amb la seguretat i la confiança de que tot allò que creo és el que el cor em dicta.

Estic contenta.



28 de desembre del 2018

Dia 0


Veig passar el temps, les fulles cauen, poc a poc al terra.
Contemplo aquell mar que un dia em vas ensenyar i el veig, davant meu.
M'explica històries, vides de tots els temps i tots els espais.
Ja no m'hi perdo.
Ja no m'hi perdo tant, vull dir.

Ara, imagino el camí que ens ajudarà a creuar les nostres mirades una altra vegada.
I et dic, sí, ho vull, vull que passi, que arribi el dia 0 per traspassar la roda del que sigui que encara noto que ens mig encadena.
Potser sols serà un instant.
Potser només farem la última trobada.
Sigui el que sigui tot està bé, ho sé del cert.
Sé del cert que tot està bé.

Jo ja ho he decidit : vull traspassar tots els miralls que ens separen per descobrir-nos, més enllà de rols apresos i heretats.
Ho he pensat molt.

Vull escoltar-te, vull explicar-te.
Vull tornar-te a veure i desfer l'impuls d'aquella roda que no para de girar.

I mentre cauen les fulles, vaig dissenyant maneres de donar forma al què vull, i fer un pas endavant.
Sí, potser seria millor que l'univers planifiques la trobada.
O bé, que les sincronicitats ens fessin adonar de que no fa falta esperar més per esbrinar què és el que encara es manté viu, entre nosaltres.

Jo tampoc estic acostumada a desafiar les lleis naturals i forçar les coses. Més aviat al contrari.
Només sé que ara, pot ser un bon moment per fer un pas més per descobrir-nos, encara que sigui planificant una miqueta.

Dic que sí, vull que ens tornem a veure !
Fem una pla ?

Fins ara,

Maria

A la meva mare




( Aquests dies tinc moltes ganes d'escriure.
Potser sigui l'últim escrit de l'any.
En tot cas l'escric pensant que sí, que serà l'últim del 2018 però no em vull comprometre gaire...
Bé, doncs, dedico aquest escrit especialment a la meva mare.
De fet no sols és un escrit sinó un agraïment inmens i sincer que avui, neix de mi, en reconèixer l'esforç tant gran d'acompanyar-me a la vida com a mare, recordant-me que és possible crear un món millor i mostrar-me l'exemple de que mai és tard per a desplegar les ales.
-M'encanta veure't fent "playback" i passant-ho bé !, mama )

Tot d'una tot s'havia esvaït i tocava acomiadar tot l'escenari que durant tant temps havia format part de la seva vida.
Sols quedaven, ara, els vells records, que mirava des de la distància, amb la comprensió d'un adult que acull, ja, l'infant que és.

Tenia un munt d'històries i aventures per explicar, algunes per recordar, i altres que encara ara, li removien una mica l'estómac, en evocar-les.

Sort que havia après a respirar i a conduir, amb prudència, aquella energia que es desplegava amb força, buscant el camí a casa, a la seva autenticitat.

Sí, tot havia estat un somni.
Un somni, però que la portava a l'inici d'un despertar conscient.
Volava, ara, amb unes ales noves i estava feliç de debò i amb moltes ganes de compartir totes les aventures que havia anat sumant.

Perquè, renàixer a la llum i a la foscor la portava a retrobar-se de nou, a percebre la vida amb tots els sentits i a reconèixer les sincronicitats i la màgia de la vida.
Mama, gràcies, gràcies, gràcies !

Maria

23 de desembre del 2018

El camí del mig


Als meus nebots, Cèlia, Lluís, Júlia i Roger, per ajudar-me a recordar que l'amor incondicional és un estat de consciència que neix, primer, dins un mateix.

Per ajudar-me a participar tant activament en els vostres jocs.
Per compartir amb mi la màgia de la vida i ajudar-me a fer créixer la nena interior que porto a dins i treure el millor de mi.
Haver-vos vist néixer i compartir moments amb vosaltres, el millor regal !
Estic encantada amb el rol de tieta que amb vosaltres represento !
Gràcies, gràcies, gràcies !
Us estimo fins l'infinit i més enllà de les estrelles !
Participar d'una manera tant activa en els vostres jocs m'apropa a la màgia de la vida. Estic encantada de compartir tant amb vosaltres. (ens trobem a Can Crispeta !! ;)

Avui, ara, aquí, un ritual d'agraïment a l'any 2018 per totes les descobertes que he fet aquest any.
Un any ple de sorpreses i descobriments, estic esgotada de veritat.
Tanco un any i també un cicle de 6 anys. He dit 6 ? No, no, volia dir 7. A vegades em passa que giro el número i si estic cansada, encara més.

Bé doncs, 7 anys enrera, cap a aquesta època de l'any, una mica abans potser, vaig iniciar un viatge que m'ha portat fins avui. Un viatge a l'inconscient que ara valoro molt positivament.

Tot i això, viatjar a les profunditats de la vida t'ensenya realitats que mai haguessis pogut imaginar, altres mirades, ulleres que distorsionen l'espai i el temps, trossets d'ànima que es perden en vols inconscients guiats per ales mancades de voluntat. Caigudes dins les profunditats fosques i fredes de qualsevol trosset d'oceà.

Un recorregut que et porta a navegar els 7 mars, sense saber ni com hi has arribat.
Tot plegat, una bogeria, una "locura" que dic jo a vegades. Ciència ficció viscuda en primera persona del singular.
Històries confuses que, ara miro des de la globalitat i creo des de la suma de les parts.

Camins que es bifurquen, com les branques de l'arbre de la vida.
La llum i la foscor, la vida i la mort, l'alegria i la tristesa.
Canvis d'estat, canvis vibracionals, un estat d'emocions polaritzades difícil de gestionar, a vegades. Els extrems no són bons perquè quan es tiba massa el fil es pot trencar.

Perquè, negociar amb l'inconscient no és un procés fàcil i requereix perseverança, valentia i sobretot, confiar molt en la persona que t'acompanya en el procés d'anar traient les capes de pols del passat.

Recordo que m'ho va dir una persona molt especial per a mi, que vaig conèixer per atzar, per aquí, navegant entre 0 i 1. I és que la vida, a vegades, porta persones amb forma d'àngel que t'ajuden a fer més plàcid el camí.
Són aquelles persones que es reconèixen fàcilment, a primera vista. Ho recordo com si fos ara mateix.

I sí, l'atzar és així de capritxós i curiosament també ha fet 7 anys, d'aquesta trobada. Crec que descobrir el seu blog i llegir-lo em va inspirar a iniciar el meu més tard, quan així ho vaig sentir i necessitar. Gràcies, Oriol !

Respiro alleujada, ara, després de tancar aquest cercle que em va portar a viure les pors més primitives de dins meu, aquelles que es posen dins el cos, i es van lligant, fent nusos, que després costen de desfer.
Posar llum a allò que ens fa mal i que no volem veure, a allò que ens fa escapar i fugir corrent perquè creiem que no podrem suportar el dolor que ens provoca.
Sense consciència, no hi ha manera de sortir d'aquesta roda, d'aquest cercle viciós que ens encadena i ens treu llibertat.

Desitjo, per aquest Nadal, que la llum entri a totes les cases i a tots els cors i il·lumini els somriures de tots per anar construint un món millor.

Bones festes i bon inici d'any 2019



25 de novembre del 2018

Mare meva !


Mare meva !

Entre sospirs vaig assumint tot d'experiències i revelacions, històries que es tornen boniques, mons que no eren tant lluny de la veritat.
Avui escric impulsada per un sentir molt intern de confiança cap a mi. Una revelació extreta d'un somni d'aquesta nit que em ve al pensament i ocupa espai dins la quotidianitat d' avui, diumenge.
Mare meva ! Em sé responsable d'aquest neguit intern que m'empeny a escriure aquella experiència que vaig viure ahir i que he escrit aquest mati, en un paper en blanc, com tants altres.
Som-hi !

Veig la teva agonia. Treu el cap de dins l'univers emocional de les meves entranyes i el meu plexe solar comença a remoure el dolor i el patiment empresonat de fa temps en forma de bucle etern. T'hi veig, papa. Ets tu, agonitzant i resistint-te a marxar del tot. I alhora, veig la meva agonia i la respiro, amb perseverança. M'acompanyo amb les mans i en col·loco una damunt el cor i l'altra sobre la boca de l'estomac.
Són carícies pel meu cos i per la meva ànima.
No deixo de respirar.
La respiració s'accelera i veig la teva imatge agonitzant i resistint-se a marxa.
Et veig i et miro. Miro la teva agonia i veig la meva.
I saps ?
Mai havia comprés tantes coses sobre el fet de morir, de veure morir i també d'estimar.
Deixo anar aquest dolor i tu m'ajudes a fer-ho, quan m'expliques que un sentiment de culpa, per deixar-me, t'havia encegat.
Ploro la teva culpa, i la meva, i respiro per alliberar-nos d'aquest lligam que ens mantenia units i condemnats a emocions doloroses.
El diàleg va transmutant tot un seguit d'emocions, que en manifestar-se, van transcendint fins a formar el vincle d'amor incondicional.
I ens alliberem, l'un de l'altre, celebrant l'agraïment de l'experiència.
I et dic, gràcies papa, estic bé, em cuido sola. Tu, el millor pare.

Des d'aquí, noto la unió del meu xacre cor i el meu plexe solar inundats d'amor perdó i agraïment.

Ara sí, papa veig la teva alegria, i també la meva.
I sento el teu amor, i el meu.
T'estimo.
D.E.P

Quina experiència, Mare meva !

Comprenent 3er i 4rt xacre.