Fi

S'havia llevat d'hora una altra vegada.

Feia més fred que els altres dies.

Va posar-se davant la pantalla del portàtil i va posar-se a escriure.

Tenia la intenció d'acabar aquella història.

Sabia que havia arribat el moment.

Potser en vindrien d'altres, qui sap.

Havia après a canalitzar el seu món intern d'altres maneres i potser escriure'l ja no seria una necessitat sinó una eina més que podria utilitzar de manera conscient i sobretot, escollint a on i quan i amb qui utilitzar-la.

Som-hi ! _va dir-se

Cada decisió que prenia l'ajudava a desfer-se d'aquelles experiències viscudes i que hi estaven relacionades des d'un contingut emocional.

Era bonic, molt bonic poder veure, davant seu, tot d'imatges que ara, prenia significat des de la totalitat, com si fos una pel·lícula que explicava la història de la seva vida.

I el que més li agradava és que havia aconseguit desvincular-se d'aquelles emocions que abans, l'enfonsaven i no la deixaven viure des de l'alegria serena.

Res, que tot esdevenia un drama i estava molt cansada.

A fora plovia i feia un fred de mil dimonis.

Va somriure.

Semblava que la vida li enviava senyals de complicitat igual que totes aquelles imatges que veia passar, davant seu i les persones amb qui havia compartit moments i experiències boniques.

Ja tot estava en ordre i podia acomiadar-se d'aquell personatge que havia creat en totes les nits fosques de l'ànima, quan el món li resultava hostil i tot se li feia gran.

Però sobretot estava contenta perquè per fi, podia canviar de registre.

S'havien acabat els drames.

Ara sí, havia arribat el moment que tant esperava: re-escriure la seva vida lluny de drames inconscients i fer-se mestressa d'ella mateixa.

Davant seu, veia la imatge de la seva nena interna i la seva adolescent.

Reien i jugaven, entre elles i amb la vida, felices i amb l'alegria serena de sentir-se formar part de tots els escenaris que caminava.

Va parar-se un moment, va inhalar i en exhalar va veure com es desdibuixaven en aquella dona amb la qual s'havia convertit.

Sí, recollia totes les complicitats de les persones que havien format part d'aquella aventura.

Es sentia lleugera i alhora present i notava la seva ànima feliç, amb ganes de saltar i ballar d'alegria.

-Tranquil·la..., poc a poc. Ara ho farem des de la presència_ li deia un dels seus jo's.

-D'acord, d'acord..._ es responia.

Comprenia que ja res interferia en aquella llibertat per a deixar anar el que l'aferrava en aquell passat que l'havia encadenat tant temps.

Va alçar els braços i va cridar, mirant el cel:

-Gràcies !!!!!!!

-Sóc aquesta dona i m'estimo !!!!!

PD: Em dic Maria i dos cognoms més.

Gràcies per haver format part de les meves aventures, fins avui.

Aquesta història ja s'ha acabat.

Ara, vaig a viure'm amb nous personatges. 

Gràcies per a ser-hi i per haver-me inspirat.

Et regalo somriures de complicitat.

Fi

Catarsi

 

Si de veritat existia el porgatori, estava segura que hi havia moments que encara s'hi trobava perquè, hi havia dies que semblava que no havien existit, moments d'instrospecció que es tornaven estèrils, caòtics i buits.

Semblava que el temps es parava i els dies es feien llargs i l'acompanyaven d'una sensació de festigueix i apatia, d'aburriment i manca de propòsits.

Mai hagués pensat l'experiència viscuda feia vuit anys, la portaria fins aquí, en la dona amb la qual s'havia convertit.

Molts anys tancada dins una bombolla, apartada del món i de les coses boniques de la vida.

Lluitant i intentant desfer-se d'un estigma que en el fons, no s'acabava de creure però que el vivia en primera persona i en necessitava, encara, aixoplogar-se sota el paraigües que li oferia perquè el món no l'enfonsés.

L'havien arraconat en un racó de pensar esperant que s'anès abandonant i demacrant, dia rera dia. Com si fos invisible i amb la por al cos de no moure's massa perquè..., ves a saber quina pedragada podia caure.

Quan li sortia el mal geni es deia, per dins:

-Inconscients !

-Maleïda inconsciència, la vostra !

Tenia tantes coses a dir, a fer, a viure, a expressar.

I amb tantes estones mortes havia anat aprenent a lligar idees i a desenvolupar uns nivells d'introspecció que l'havien convertit en una experta d'allò invisible i de tot allò que hi era però no hi era, aquells fenòmens que passaven desapercebuts als ulls de la majoria.

De tant en tant cridava, demanant ajuda, suplicant que la traiessin d'on era i exigint que volia sortir d'allà perquè aquell no era el seu lloc.

Ningú la veia, ningú la sentia.

Buscava sortir d'aquell lloc i desfer-se de cada experiència que l'anava rebotant, altra vegada a la misèria, la injustícia, la incomprensió i la burla dels que encara no crèien amb les conseqüències de les pedregades.

Tenia la sensació que la vida li enviava sicaris cada vegada que aconseguia treure una mica el cap o palpar, amb la mà, l'exterior d'aquell infern que vivia.

S'adonava que tot funcionava com si la història s'hagués aturat dins una cova fosca i freda on encara s'hi respiraven les idees freudianes més rígides.

Això la posava histèrica.

Feia vuit anys exactes l'havien ingressat a l'hospital després de viure un assetjament que venia per totes bandes, el pitjor episodi que mai hagués pogut imaginar la seva ment desperta i activa.

I la van endormiscar per calmar la ràbia i la tristesa.

Era ben cert que tenia aquestes emocions a flor de pell i que li venien de temps passats, fins i tot de quan va perdre el seu germà bessó en algún moment després de la concepció.

Ella encara no ho sabia.

Només sabia que ningú crèia les paraules que li sortien de la gola, a voltes sanglotant, a voltes tremolant, a voltes amb gestos de ràbia i impotència, expressant desacord, denunciant uns fets que reproduien els límits més obscurs que la humanitat ha perpretat mai.

Tot s'havia calmat, fins i tot els seus sentints havien quedat adormits.

Va caminar com una ànima en pena, buscant consol i amb el cap baix perquè no tenia, ja, més força.

Aquella lluita era massa, per fer-la sola.

I va buscar pertot arreu, confiant-se una vegada i una altra, buscant un impossible, potser, però sempre empesa per una pulsió de vida que existia dins el seu cor.

Sabia molt bé que només necessitava recobrar els seus sentits, descansar-se en un lloc segur i sentir-se acompanyada des del cor amb una mirada neta d'estigmes i de judicis.

Només així seria capaç d'ajuntar els trossets de la seva ànima que s'havien trencat al llarg del camí i desfer-se d'aquella indefenció apresa que havia anat adquirint de totes les estrevades que el destí li havia escollit.

Sota aquell paraigües on s'aixuplugava de l'estigma que anava carretejant, no s'hi acabava de sentir bé.

Cada vegada, sentia, amb més força, que necessitava grups de referència nous, on es pugués mirar d'una altra manera i sense que l'identifiquessin amb un número que uns i altres es sortejaven com aquell que canta els números d'una quina:

-el dos, l'aneguet ! ,el quatre, la cadira ! ,el quinze, la nena maca! el vuit, els dos cercles ! el 22, els dos aneguets !... – sempre li havia agradat aquella cantarella.

Sí, la música servia de guia tot i que a casa mai havia estat fàcil accedir-hi perquè, en aquell temps, era un luxe que no es podien permetre.

Tot i això, sempre havia tingut facilitat per a seguir el ritme i sobretot, per captar l'emoció amb la qual s'havia creat cada melodia.

S'havia tornat una friki de la dansa i totes les arts que s'acompanyaven d'un suport musical.

Per ella la música sempre anava acompanyada de moviment:

moviments interns, amb els quals havia estat capaç de desenvolupar la consciència corporal i una major coneixença del seu cos, les seves emocions i de la seva individualitat i els moviment externs amb els quals experimentava fora d'ella mateixa i es relacionava amb el món i les altres persones.

Tenia tantes coses a dir, a fer, a viure, a expressar i a compartir...

S'anava reafirmant, sense pressa, cada dia més i més, i comprenent que tocar els vincles afectius és tocar les ànimes i sí, calien ser guiades i acompanyades.

A la tarda estava enfeinada: tocava moure la figura de Shiva.

Al seu lloc hi aniria una estufa, finalment.

Tot plegat s'havia retrassat molt i encara no tenia resolt el tema de crear escalforeta a casa seva. A veure si podia evitar l'estres tèrmic i sentir-se cada vegada més seva, la nova llar.

Encara no sabia el nou lloc de Shiva però no li preocupava gens.

Confiava que, quan arribes el moment, sabria on col.locar-lo.

Dilluns 14 de desembre de 2020

Gràcies, amic Dani !

 

A vegades encara el recordava.

Potser no havia acabat de fer el dol de la seva pèrdua.

Potser necessitaven dir-se l'últim adéu, aquell que succeïx quan les ànimes es desvinculen dels personatges que han estat.

-------------

S'havien conegut a la feina i poc a poc es van fer xicots.

Només es portaven un any i un dia, ella era més gran, i sovint li recordava, tot fent broma.

La seva història va començar a partir de la complicitat que va sorgir, de seguida, entre ells dos.

No va ser fins més tard, quan ella vivia al seu poble, que va descobrir que una germana de l'avi Joan, la Montserrat, també havia viscut en aquell indret. Casualitats de la vida, en assabentar-se que aquella tia àvia havia nascut el mateix dia que ella.

Ell havia viscut la mort des de molt petit, quan als 8 anys, va perdre el seu germà més gran i 6 mesos després va veure morir la seva mare.

Se li notava en la manera de fer, que havia fet el cor fort, perquè tenia tendència a rebutjar qualsevol mostra d'afecte i es protegia de l'amor i de les coses bones de la vida.

Amb el temps es van anar adonant de que caminar junts, com a parella els estava fent mal i van acordar trencar la relació de parella.

Sempre varen ser amics i compartien les vivències i preocupacions que experimentaven.

S'estimaven des d'un amor serè, el de dos amics que es donen suport mutu i amb qui saps que hi pots comptar.

Ella ja no hi treballava, quan tot va passar, i potser per això no havia viscut el seu comiat tant directament com els que sí compartien el dia a dia amb ell.

En Dani va dir prou a finals d'un mes d'agost i no va tornar a la feina.

La seva pèrdua va fer ressò en tota la gent del seu entorn més pròxim i en totes les persones que l'estimaven.

Elli es feia estimar i no va ser capaç d'entomar i gestionar aquest amor que li venia del seu entorn i amb el que pot ser no estava acostumat.

Qui sap quin era el seu patiment però sembla que havia arribat al límit, a un punt on la vida i la mort es deuen desdibuixar sota anhels d'alliberació.

O potser en un intent fallit de reconduir-se dins un dolor que no podia suportar ja més i l'ofegava per dins.

Qui sap.

Feia uns dies ella havia somniat amb ell.

Fou un somni dolç i serè, com l'estimació que els havia unit durant un temps.

Ell li deia adéu, dolçament i serenament, un adéu d'aquells que reconforten les ànimes i donen espai a somriures interns, còmplices d'anhels de pau.

Gràcies, amic Dani !

Un dolç i serè adéu.

PD: Per totes les persones que, com ell, diuen prou a la vida, un adéu dolç i serè. 

Creem ?

 

I sí, tal i com em va dir un dia un bell amic, tot comença i acava amb una mateixa.

 

I és que, arriba un dia que t’adones que sols hi ets tu.

Tu i les teves circumstàncies, tu i les projeccions acumulades al llarg de tantes vides de cadenes a l’inconscient.

Cadenes que es tornen invisibles quan esculls i abraces la soledat. 

T’abraces al buit, també, i deixes anar el tot.

-És clar ! – dius, en reconèixer-te en el tot i en el res.

Recordes la buidor com si fos ara mateix, la recordes com quan no havies posat paraules ni en el tot ni en el res i ni tant sols havies sentit ningú haver-ho nombrat.

 

Ja et respires amorosament i acarones l’ara en tota la seva presencia.

L’essència que ets s’expressa en tu conscientment i t’adones que vius des del camí que sempre t’ha dictat el cor.

-Ets tu !

-Sóc jo! – em dic.

I des de casa meva, expresso, primer en mi, després a la gran consciencia:

-Sí, vull !

-Vull continuar caminant al teu costat i abonar, trepitjar i crear un camí per a nosaltres !

Sí, vull crear-lo amb tu !

 

                                                                        14 de novembre del 2020

 

 

Un pas de pardal

 

Davant meu, un paper en blanc.

Em connecto amb mi i em preparo per rebre.

L'escalfor del sol m'acompanya i l'energia de la lluna també hi és present.

Emocions intenses, aquests últims dies, amb vivències que em belluguen per ser mirades de nou.

En mi, el mag, l'aprenent a mestra, l'autoritat interna.

Evoco un estat de calma, serenitat i pau fins que la vibració de l'amor s'expressa en mi.

Ara sí, uneixo tots els meus canals interns que poc a poc, es van banyant de l'estat d'amor més pur.

L'amor es fa verb i

l'amor conscient desperta en mi:

Jo sóc i tinc un lloc

Jo sento

Jo faig

Jo estimo i sóc estimada

Jo expresso i escolto la veritat

Jo veig

Jo comprenc, jo sé

Veig les polaritats de la meva nena interna:

riu i juga sense cansar-se, gaudeix sense por. Transparent i espontània.

També plora, no massa, espera ser testimoni passiu de la mort i es prepara per rebre'n l'impacte.

L'adolescent interna s'ha dissociat, i també espera.

Espera deixar anar la por a morir.

Espera viure abans de morir perquè ara sí que vol viure.

S'ha fet gran cercant la nena que va ser en tota la seva totalitat: la que riu i també plora, la que juga mentre espera...

La història del pardal

La història del pardal és un fet real que succeïx en el moment mateix d'escriure aquest relat.

Just després d'escriure la última paraula.

Escric a la terrassa amb la porta de la cuina oberta.

De sobte, sento que un ocell ha entrat per el tub de la sortida de fums de l'extractor de la cuina (està pendent d'instal·lar). No he vist quin tamany té sols m'he fet ressò de les dificultats que tenia per a volar dins de casa meva.

M'ha vingut por i reacciono.

No explico detalls d'aquesta reacció !, ("per favor" !!, ara me ne'n ric !!)

Sols diré que he fet una mica d' espectacle fins que he anat assimilant i afrontant la por i la situació: tinc un ocell tancat a casa, cal que obri les finestres per què pugui trobar la sortida i volar lliure, en el seu hàbitat.

He anat a buscar-lo, estava al menjador.

-Encara aquí pot volar per l'espai obert de l'altell que forma la segona planta- he pensat.

Poc a poc m'he apropat a la finestra i l'he oberta de vat a vat, mentre el pardalet, espantat per la meva presència, s'ha refugiat a l'altell obert.

He sortit del menjador per deixar-lo sortir i poder volar, lliure, fóra de casa meva.

Seguint el relat que avui m'ocupa, la història del pardal que entra a casa meva, m'apropa a la meva nena interna, que ja acompanyo a volar, lliure, des de l'adulta que sóc.

I fóra d'aquest relat l'aventura del pardal em suggereix un munt de comprensions boniques.

Històries que parlen de transformació personal, de la vida, de la mort, de renaixements conscients que omplen el cor d'alegria davant la certesa de veure'm caminar dins la meva línia del temps.

I així és com comprenc i sé que l'amor es fa, ja, acte.

Feliç llunya blava !

La Cruïlla del Camí de la Consciència

Sentia la olor de la roba acabada d’estendre. Sempre li havia agradat aquella flaire de roba neta. La col·locava amb delicadesa i també amb precisió, la suficient per tal que no s’arrugués. Evitar haver-la de planxar, no li agradava gens, gairebé mai ho feia.

Aquells dies havia anat endreçant les seves coses poc a poc  i amb consciencia, creant l’espai de cada objecte i buscant l’ordre que necessitava per viure tranquil·la.

 

Volia, més que mai, que el viure li fos fàcil.

Volia crear la seva zona de confort.

Ordenar-se era el primer pas per a la recuperació de tot aquell temps de caos i bogeria. Ordenar-se dins el caos per si el caos la tornava a desordenar.

Qui sap…, pensava.

Tants anys de desídia encoberts en instints desbocats, de dies de bogeria i de sentir la buidor de l’absurditat de la vida.

Tantes hores de desconnexió amb el món i amb ella mateixa.

                                                      *****             

La mare sempre li recordava que el seu part havia estat molt fàcil, ràpid i no massa dolorós, com si tingués moltes ganes de viure.

Li explicava com si fos una benedicció, un regal diví, un pes menys a portar a la seva vida, potser fins i tot una resposta a  les seves peticions més inconscients davant aquell viure en considerar els fills com la trampa de la vida. Sovint li deia i aleshores, ella comprenia molts aspectes de com la mare sempre l’havia tractat. Unes expectatives sobre dimensionades per l’edat en les quals predominava una capacitat innata per a sortir-se’n sola de tot i característiques d’autonomia personal i autosuficiència.

Ho havia calçat tant a la perfecció que semblava que els seus desitjos inconscients s’havien fet pregària.

I ella alguna cosa n’havia heretat de tot plegat i mitjançant l’assaig i l’error havia après a volar alt.

                            *****

En aquells moments que notava que calia parar i escoltar-se, es posava a meditar i s’entregava a les explicacions del cosmos.

Si els falcons l’havien guiat a desfer-se de parts inconscients d’ella mateixa que, encara ara, la vinculaven a l’inconscient col.lectiu, ara es vivia, ja, com una àliga en cos, ment i esperit i havia après a volar notant com el seu cos s’hi vinculava i  experimentava aquells vols en primera persona.

I sí, aquell dia, en un vol conscient es va deixar anar del tot i es va entregar a la vida en cos i ànima adonar-se que el seu esperit era lliure del tot, com l’àliga que estava encarnant.

En aquell viatge conscient va creuar-se amb una altra àguila i es va adonar de que encarnava l’esperit del seu pare.

Tot fou molt fluid i màgic però, a diferència d’altres vols similars que havia fet, l’ experiència d’aquell dia l’apropava a la complicitat més elevada que un pot comprendre cap a la vida mateixa.

El pare era allà, acompanyant-la en aquell seu primer vol conscient, mostrant-li el món sencer, la llibertat més autèntica i el coratge amb què s’havia viscut tants anys per aprendre a fer funcionar les seves ales per volar alt.

 

Amb delicadesa i precisió, tal i com havia après a estendre la roba neta, va descendir de les altures i poc a poc va recuperar la respiració natural del seu cos, tornant-lo a encarnar del tot.

 

                           *****

Potser sí els desitjos inconscients de la mare s’havien fet pregàries i no només les havia enviat al cosmos sinó també les havia projectat a ella.

Potser sí que la complicitat que sempre havia sentit cap al pare anava més enllà de qualsevol teoria sobre la ment humana.

 

                           *****

Just davant seu, la cruïlla entre el desaprendre i l’aprendre de nou, el put on el Karma s’exhaureix i neix el Dharma, imponent, fluid i amb la flaire de l’autèntica serenor, com la roba acabada de rentar.

Benvinguda cruïlla del camí de la Consciència ! _ va expressar.

 

I desprès, es va dirigir al nosaltres i va dir:

Ja no et necessito.

Ara vull que fem un pas més.

Veiem-nos !

Et deixo obertes les portes de casa meva.

Parlem-nos !

Les pors i els desitjo d’ahir ja no existeixen, sols són reminiscències del passat que despunten per esdevenir espurnes.

Mirem-nos !

 

Parlava de nosaltres sense saber massa bé de quina manera esdevindria aquell encontre i molt menys cap a on els portaria.

Sols sabia, des de molt endins, que tocava crear, ara, aquell nosaltres, perquè a la cruïlla del Camí de la Consciència així s’havia donat.

 

Veiem-nos ! , Parlem-nos !, Mirem-nos !

Fem un pas més per tal que aquest encontre sigui possible.

Així ho escollim

i així és.

Converses amb tu i amb mi

Estic cansada.

Fa uns moments estava enfadada amb tu i amb tota aquesta història.

Unes hores abans plorava alliberant un desconsol de molt endins i ara, des de la tranquil.lat d'estar a casa meva, em venen ganes de conversar amb tu.

I el cas és que en un principi he començat amb un monòleg d'aquells que faig entre alguns dels meus jo's.

Em deia que en realitat el que jo vull només és estar al teu costat i sentir la meva presència al costat de la teva.

I també vull que ens abracem una estona sense dir res, sabent que entremig de tu i els meus jo's no hi ha cap tipus de projecte, ni tan sols aquells "t'estimo" que alguna vegada se m'han escapat.

Et trobo a faltar i tinc ganes de veure't.

Vull notar que tu no ets ell perquè he comprès que no vull desaferrar-me de tu, ni tampoc de la teva forma.

Gràcies