Aventures del confinament

Aquests dies estic confinada a casa la mare.

No m’ha donat temps d’enllestir, a casa meva, algunes cosetes importants per a viure-hi definitivament: aigua calenta, la cuina per a cuinar i la calefacció. Tot allò que dóna caliu i escalforeta i que nodreix el cos i l’ànima.

Enyoro aquell espai que començava a fer-me meu.

I aquests dies de confinament, a casa la mare, han sorgit un munt de moviments interns, han aflorat revelacions importants a la meva part conscient i m’he descobert neures compartides amb aquest inconscient col·lectiu d’ara.

Dedico temps a buscar moments de silenci extern per connectar amb mi.

Medito, m’aturo, respiro…, assanes de ioga, escric… i torno a començar quan alguna emoció s’enfila massa.

Crec que mai havia obtingut resultats tant ràpids i efectius alhora d’equilibrar cos, emoció i ment.

Bé doncs, les aventures comencen amb els moments de tensió que van apareixent amb la mare.  

Descobreixo clarament  la meva nena interna i l’adolescent que vaig ser i que encara sóc una mica.

Poso l’atenció en els moviments interns i en els moviments externs que es deriven en aquests des encontres. 

També hi ha bons moments i  de compartir activitats juntes. Avui he viscut una estona de riure molt, com feia temps que no feia.

La meva nena interna apareix de seguida. No dubto gens a tenir cura d’ella i ràpidament l’acompanyo a sostenir aquella por paralitzadora que li ha tancat el cor.

Jo, l’adulta que sóc, la miro als ulls per dir-li que sóc aquí, amb ella, que confiï en mi, que jo sóc ella i que tot està bé.

Persevero en el contacte visual i respiro per mantenir-me connectada a l’amor incondicional. No puc permetre que el meu cor es tanqui, també, i aprofito tot el que he après sobre el crear vincles, amb l’Amor.

Al final succeeix, després de confiar en el procés i en aconseguir  mantenir-me vibrant en l’amor, s’esdevé un moviment intern que treu, a la meva nena, d’aquell món paralitzat.

Plora i en aquest deixar anar es fa una petita escletxa dins el seu cor, una porta per on el meu amor incondicional entra, la nodreix i la convida a mobilitzar aquest cor espantat.

Aquest compartir ens fa plorar a les dues i mentrestant ens va equilibrant i es van diluint i reparant el dolor i les ferides de la por.

Amb això segueix la comprensió del succés que un dia la va bloquejar, encara que sigui sols una mica.

Li agafo la mà, així ho sento, i seguim caminant.

Per casa també hi volta l’adolescent.

El meu jo adolescent té moments de molta frustració i irritabilitat. Els seus moviments, a priori, són molt més externs.

L’observo una estona.

La meva jo adolescent en lloc de dir “estic confinada a casa la mare” s’equivoca i diu “estic confiscada a casa la mare”. És una mica així com ho viu i ho entén.

Es sent constantment exigida i demandada i molt frustrada, en el fons, perquè no és capaç d’assolir aquestes demandes. Es sent sobrecarregada a nivell físic, mental i emocional. No pot més.

Busca un espai físic on trobar la seva individualitat i descansar de l’entorn que l’intoxica. I fuig. Fuig per evitar conflictes, per no donar explicacions, per no posar límits perquè en realitat no sap com ni quins límits posar. Encara està molt enfadada. I no suporta que la controlin i li diguin què ha de fer. Vol fer la seva, vol ser ella.

A la seva habitació es sent doblement confinada, doblement enfadada i doblement rebutjada, pels altres i per ella mateixa. 

Només vol fer la seva i vol ser ella mateixa. No, no, també vol ser acceptada per la mare i el pare així que potser sí es torna obedient i endreça les seves ales un temps més. 

I aleshores torna a fugir i es converteix en fugitiva d’ ella mateixa.

Les ales plegades li fan nosa i s’enfada i es frustra.

Desprès es culpabilitat per haver-se enfadat i s’enfada encara més.

…i com més s’allunyava de moure les ales més es tancava el seu cor i més tristesa albergava dins la seva ànima…

Avui el pare faria 80 anys.

Miro enrere i comprenc aquell jo adolescent que el va veure morir, després de tants anys esperant que allò passés. I abraço aquesta part de mi que va aguantar tants fent el cor fort per preparar-se per aquell dia.

M’abraço a la ràbia, a les rebequeries, a la culpa, a la desesperació , a la negació , a tot aquest temps que he viscut fóra de mi, a totes les vegades que he mendicat carinyo, amor, atenció i comprensió i a la part de mi que exigia a allò més gran una compensació per aquella pèrdua, per a mi tant valuosa.

M’abraço i em perdono.

Dono l’altra mà al meu jo adolescent, molt proper encara a mi, després d’haver-lo valorat i perdonat.

Respiro per integrar totes les experiències i em centro amb l’ ara i amb el meu jo adult. Els jo's es van difuminant.

M’equilibro i em quedo una estona en silenci i sense fer res, descansant perquè qui sap quan tornaran a manifestar-se algun dels meus jo’s.

Moments sagrats

Faig espai dins meu i em moc en un fluir de la vida autèntic  on la única resistència que hi ha és la que m’ajuda a enquadrar l’espai físic i enquadrar-m’hi a mi també.

Ara, comprenc que hi ets, sense ser-hi, i que de fet, sempre ha estat així. Et deixo el teu lloc, ara, sabent quin és el meu.

Mentrestant, creo la meva llar, la que sempre havia buscat.

I amb aquest dibuixar casa meva delimito i creo l’espai que vull i necessito, primer en mi.

Cada moment d’aquest procés esdevé sagrat i cada trosset de la meva llar es serveix d’una realitat fèrtil d’objectivitat.

Ara sí puc dir que espero el moment adequat per llançar-me a  viure agafant la teva mà, si està oberta, clar, perquè així sí que podrem recrear el nosaltres que volem.

Ara sí obro fàcilment les mans i els braços i et dic:

-Benvingut !

Mirada neta

Netejava els vidres del menjador perquè havia arrivat el moment de penjar les cortines blanques.

Li venien al cap un munt de paraules per expressar i sabia que només havia de seure’s davant un paper en blanc i deixar-se portar per aquell instint. Era una mena d’instint primari que l’ajudava  fer ballar el bolígraf, normalment blau, i creava paraules sobre el paper. Paraules que formaven frases, frases que esdevenien històries, històries amb sentit o sense sentit, verdades o inventades.... No li importava.

Va deixar els vidres nets i va seure davant el paper blanc. Sense pensar, va escriure:

-Ets un imbècil !

I va continuar amb una expressió semblant que havia sortit d’ella mateixa anys enrera, en un moment concret de la seva vida:

-“No me entiendes, IMBÉCIL!”

Va rememorar aquell moment, sent molt conscient del perquè va sortir i a qui anava dirigida.

Va recordar, també, el llarg silenci que es va fer, després de dir-la. Un silenci llarg, esfereidor i carregat de culpa i dolor que en feia trontollar fins a l’última memòria que el seu cos havia albergat i registrat.

La va repetir unes quantes vegades i mentre ho feia, s’adonava que, en un primer moment, li  havia sortit de les entranyes i al llarg d’unes quantes repeticions l’expressava amb el xacre de l’expressió, donant-li veu, per fi, i trencant aquell silenci fred que havia semblat etern i l’apartava de ser qui era.

-“No me entiendes, IMBÉCIL !”

-“No me entiendes, IMbécil !”

-“No me entiendes, imbécil !”

-“n o     m  e     e   n    t ien  d  es,    i     m    b   é  c i  l ...”

Amb aquelles repeticions amb veu alta, va adonar-se que la por a dir havia desaparegut i la rábia i el dolor es van alliberar amb un plor de llàgrimes netes.

I el silenci va tornar, aquesta vegada convertit en un agradable espai d’on podia sotir i entrar quan vulgués.

Aquell “TU, IMBÉCIL !” es va fer petit i insignificant, esdevenint neutre, un imbécil qualsevol, sols una paraulota.

Amb el silenci també es va trencar el pes dels altres cómplices, els “ELLOS, IMBÉCILES “ i les “ELLAS IMBÉCILES” perquè fins ara, també n’havia estat presonera.

Massa imatges, reflexes i miralls on discernir-se.

Masses significats apresos que no li pertanyien i rebotaven com un eco dins la seva ment, buscant lligar-se a significants i l’allunyant-se del veritable silenci.

“No me entiendes, imbécil” havia esdevingut un mantra, per uns moments i, expressar-lo amb cos i ànima, va ajudar-la a quedar lliure de transferéncies i orfe de contratransferéncies.

Va col.locar les cortines blanques a la finestra del menjador i va fer dues passes enrera, just per agafar la perspectiva necessària per a valorar el resultat del treball global.

Donaven sensació de simetria i això l’apropava a un equilibri intern difícil d’explicar. El color blanc, quasi translúcid, deixava passar una llum clara, neta i pura que aportava pau i serenitat a la sala.

I es va veure així, enmig de parets blanques, comprenent i agraïnt que la llum del sol ja havia desfet del tot la foscor que s’havia anat creant dins la seva mirada segle rera segle i any rera any.

Va seure al sofà una estona, respirant aquella pau d’aquell moment i permetent que entrés, també, dins al seu cos.

I aleshores va experimentar la unió de la pau de l’ànima amb la pau que naixia dins el seu cos i s’escampava per cada molècula que el formava.

Amb la mirada neta i unida al seu tercer ull des del cor, va comprendre perquè aquell despertar agressiu havia acabat amb l’expressió: “Ramón, IMBÉCIL, no me entiendes” i com necessari era expressar-la amb el cos i l’ànima, per deixar orfe de significat qualsevol significant, i al rebès.

A travès de les cortines blanques, des del carrer de la Llibertat començava a viure’s lliure de lligams i havent après a ser Ella, i sols ella mateixa.

Des de casa meva

En obrir la porta va veure la figura de resina de Shiva, sobre l’altar vermell del rebedor. Tenia les palmes de les mans juntes, els dits mirant al cel a l’altura del pit i amb els ulls lleugerament tancats. Va trobar-la de casualitat, un dia d’aquell temps en què esperava el moment de tenir les claus de casa seva. Buscava idees per a decorar la seva nova llar i en veura-la, va saber perquè havia entrat en aquella botiga si la seva intenció era visitar, només, la del costat. La figura de Shiva la va captivar de seguida i va voler que entrés a la seva llar i formés part de la seva vida. En arribar a casa va buscar la simbologia d’aquell Déu hindú i va comprendre la connexió que havia nascut amb aquella imatge: Shiva tenia unes qualitats que encaixaven amb les que necessitava en aquell moment i en el procés de vida que estava vivint. Benvingut, Shiva !!

Mentre tancava la porta li van venir ganes d’escriure i va saber que era el moment d’assentar-se al lloc on solia fer-ho:

“ Hola, papa !

T’escric des de casa meva.

Sí !, casa meva, papa !, des del carrer Llibertat.

Just avui m’han portat el sofà i ja quasi estarà tot a punt per instal·lar-me.

Estic molt contenta.

Des de la terrassa veig sortir el sol i també puc veure els colors que anuncien l’arribada de la nit.

El passat 29 d’octubre, dia de Sant Narcís, vaig disposar de la clau que obra casa meva i des d’aleshores l’estic restaurant i arreglant.

La mama m’hi està ajudant molt. Ja saps que ella també és una “crak” en fer tot de coses i no vegis, l’haig de parar, perquè quan s’hi posa, a pintar i reparar desperfectes, perd la noció del temps.

Amb totes aquestes feinetes he pensat molt en tu perquè m’he adonat de quantes coses vaig aprendre a fer veient com les feies tu.

Ara, mentre t’escric, veig la teva imatge que em somriu i això m’encoratja encara més a continuar i a saber que ja m’he desviat d’aquell camí de desesperació que vaig caminar després de la teva pèrdua.

I ara, que jo també t’acompanyo, amb el somriure, neix una pau serena i una alegria que m’omplen per dins, el cos i l’ànima.

I em recordo que el 29 d’octubre de fa 5 anys vaig decidir donar vida a aquest núvol de paraules escrites cercant l’Amor, potser, i fugint de la desesperació que vivia.

Em fa bé escriure’t, papa i em fa bé veure la teva imatge somriure, per fi.

Gràcies, papa !

T’estimo,

Maria”

Després d’escriure es va sentir calmada i agraïda, molt agraïda perquè de nou, estava connectada amb la seva essència.

I com la figura de Shiva, va ajuntar les palmes de les mans davant el pit i amb els dits mirat cap al cel, va fer una respiració profunda, per centrar-se encara més, i va parlar amb allò més gran amb paraules d’agraïment acompanyades de bones intencions sorgides amb el llenguatge del cor.  

Bon Nadal, bones festes, bon solstici, bon renaixement i molts somriures interns i externs.

Davant el mar

L’Escala, 19 de juny del 2019

Havia anat a passar uns dies vora el mar.

Tot just acabava de vendre el pis i necessitava trobar un espai per descansar de tot l’enrenou dels últims mesos.

També volia començar a assaborir aquella llibertat que acabava d’aconseguir i donar vida als nous moviments que ara, sorgien, lliures de cadenes.

La natura sempre la reconfortava i sentia que el mar la cridava des de feia mesos. Com si fos una mena d’invitació a redescobrir i deixar anar tots els trossets d’ ella mateixa que no havien pogut morir sense transmutar el patiment de totes les vegades que s’havia viscut encadenada i mancada de la llibertat més autèntica.

L’aigua salada de ben segur que l’ajudaria a dissipar tota foscor.

I la immensitat del mar li donaria força per tornar a començar, ensenyant-li, una vegada més que tot final porta a un inici i tot inici un final.

Sóc lliure per fer arrels on vulgui,

Lliure per no arrelar-me enlloc, si així ho escullo,

I sobretot, sóc  lliure per no necessitar cap lloc on arrelar-me, _ es va dir.

Es sentia feliç i amb una serenitat que traspuava els seus somriures.

Tot i això, era conscient de les pors que, de tant en tant, es deixaven notar reaccionant  a totes les opcions que la llibertat li oferia.

Aleshores, es parava i respirava fins que tornava a viure’ s amb aquella confiança interna que la guiava tant bé.

Quan va llevar-se ja havia sortit el sol.

Tenia intenció de veure’l sortir i donar la benvinguda al dia però el seu cos necessitava descansar més que mai, i aquell dia es va perdre aquell espectacle que sempre li agradava veure.

Les tensions acumulades d’aquelles experiències es feien notar i agraïa al seu cos físic per mostrar tant clarament el cansament perquè així, li era més fàcil col·laborar amb ell per donar espai i sortida a un munt d’emocions trenades i nuades dins racons insòlits del seu cos.

S’evadia en aquell cansament i es permetia abandonar-s’hi, com si es deixés caure en els braços d’una mare. I s’adaptava a les exigències del seu cos, que, sense cap resistència, es tranquil·litzava més i més en un descans profund i reparador.

Buidava tensions i s’omplia de nova vida.

Sovint li venien imatges i records llunyans d’aquella altra vida. Una vida que tenia molt present des de feia uns anys, la que més extensament recordava.

Per alguna raó semblava que tenia una connexió amb aquella pèrdua de llibertat amb la qual havia lidiat durant segles.

Anava ressorgint, ara, per ser compresa i possiblement per perdonar-se i perdonar tot allò que no havia sabut fer per no deixar-se-la arravatar.

Gènova, any 1248

Mentre preparaven les galeres ella observava el gran oceà. Alguna cosa li preocupava, més enllà de la impressió de misteri que la grandiositat del mar li provocava.

Per això, aquella vegada, havia anat al port a acomiadar-lo.

Portava un vestit llarg, blau i bufat a partir de la cintura i una llarga trena negra li resseguia tota l’esquena.

L’acompanyava la seva filla d’uns 6 anys d’edat  i el seu fill de 4.

Els tres eren allà, preparats per a dir-li adéu i desitjar-li bon viatge.

Ell, vestit de mariner, se’l reconeixia fàcilment perquè els seus rínxols castanys li sobresortien pels costats de la gorra.

La pell fosca i gruixuda, els braços forts i l’espatlla ample delataven característiques d’haver navegat, ja, molts mars.

Abans de salpar va despedir-se.

Primer va dirigir-se a l’Isabella, la va mirar una llarga estona i després de besar-se es van abraçar, com si intuíssin que aquella seria la última vegada.

Després, s’ apropà a la seva filla i, posant-se a la seva altura, la va mirar i la va abraçar fort, sense dir res, com si volgués omplir-la amb  la força que necessitaria a partir d’ara.

Va abraçar igualment al seu fill i aquesta vegada no va poder evitar emocionar-se i va deixar caure unes quantes llàgrimes.

Tot va anar succeint com s’esperaven: ell pujaria a la galera, junt amb els seus companys i navegarien mar endins. Ella i els nens resseguirien la ruta amb la mirada, des del port, fins que l’horitzó acollís la galera i els seus mariners.

Quan la galera va esdevenir imperceptible a la mirada d’ ella i d’aquell port que quasi els havia vist néixer, ella i els nens van fer camí cap a casa.

Van passar setmanes,  mesos i després van passar anys.

No hi havia notícies ni cap indici de quin havia estat el destí del seu mariner i els seus companys.

Ella guardava encara l’esperança de veure’l entrar per la porta de casa o veure apropar-se aquella galera, durant les estones que esperava al port. Amb la mirada perduda a l’infinit s’esforçava a guardar i a fer créixer l’esperança dins seu i mantenir viva la possibilitat de tornar-lo a abraçar.

Poc a poc va anar cedint als esforços de mantenir-se serena i es va deixar vèncer, contemplant la realitat de la que volia escapar-se i enfrontant-se a la idea de que alguna cosa els hi havia passat.

Començà a mirar el mar amb melangia, imaginant que el gran oceà s’havia engolit la galera, a ell i als altres pescadors.

Davant l’oceà plorava i apretava fort els punys, vençuda per la desesperació, la tristesa i la impotència de no saber què li havia passat ni on descansava el seu cos.

Recordava aquelles sensacions que havia tingut el dia que es van acomiadar al port i no podia suportar que fossin certes i que no hagués pogut fer res per evitar que marxés.

La vida, a Gènova, continuava i el port cada vegada era més freqüentat. Uns arribaven amb noves mercaderies, altres sortien per a conquerir noves rutes comercials.

Els nens havien crescut sense el pare, veient el patiment de la seva mare i en com, dia a dia, veia frustrades les seves esperances de veure tornar a casa el seu pare.

Així van aprendre a fer el cor fort i a créixer massa ràpid.

Ella havia naufragat, també, tocant terra i dins l’oceà emocional que s’anava gestant dins seu, mentre l’esperava, agafada de l’esperança i allunyant-se més i més de concloure el dol des de l’acceptació.

Va quedar ancorada en un procés d’autodestrucció i no només el va perdre amb ell sinó també a aquella part de sí mateixa que escollia viure sense enfonsar-se del tot. Aquell seu jo va naufragar també, junt amb ell.

Un dia, va apropar-se al riu i es va llançar a les aigües gelades i dolces del riu més proper.

I va donar el seu cos a aquell riu per si algun dia l’atzar l’unia de nou amb el d’ ell, dins les profunditats d’algun mar.

En perdre’s va perdre la vida i sense adonar-se’n massa, també la seva filla i el seu fill.

L’Escala, 20 de juny de 2019.

El mar l’inspirava i tenia una necessitat imperiosa d’escriure.

Amb la certesa de saber que estava en el lloc on li tocava estar, empatitzava amb aquella dona i mare genovesa de feia segles i també sabia que tenia molt a veure amb ella.

No només s’hi sentia identificada sinó que semblava que una part d’ ella mateixa havia viscut aquella història i ara despertava d’un llarg son, que  havia mantingut una part de la seva consciència dins les profunditats d’aquell riu on la desesperació la va empènyer, un dia.

La Isabella havia cedit la seva vida precoçment i conduïda per una pulsió de mort, es va deslligar del dolor que sentia.

Mai va explicar a ningú que es comunicava amb ell, des de l’ànima.

Fins i tot havia reviscut exactament els seus últims moments de vida just al moment de la tempesta que els va portar a tots al fons de l’oceà. Li havia enviat imatges molt clares d’aquella experiència i li havia dit que fins al final la va tenir en els seus pensament, a ella i als nens.

Aquell dia el mar estava en calma.

Des de Cala Montgó el sol de mitja tarda l’acaronava i l’immens oceà l’abrigava d’aigua salada, pau i tranquil·litat.

Si tancava els ulls podia veure la seva imatge, amb la gorra posada, igual com l’última vegada que s’havien vist, feia uns quants segles.

Encara sentia l ‘amor que un dia els va unir i s’alegrava de dir-li adéu amb el pensament mentre unien els seus cors.

Era conscient de tots els temps que havia viscut per recuperar la seva força, les ganes de viure i la llibertat que ara anhelava i escollia.

Si tancava els ulls, també veia aquells fills que un dia va abandonar i encara ara, des de l’Escala, plorava des de molt endins en interactuar amb ells a través del temps i l’espai. Els abraçava i els demanava perdó, una vegada i una altra, per haver-los abandonat d’aquella manera.

Sabia que els seus fills també havien après a tancar el cor, per això els hi enviava abraçades infinites d’amor incondicional.

Va haver de parar d’escriure una estona.

S’havia de sobreposar a l’emoció per la pèrdua dels seus fills perquè, en prenia consciència per primera vegada.

Va plorar una estona, respirant profundament per ordenar i transmutar totes aquelles emocions barrejades i congestionades.

Se li va fer un nus a la gola que li apretava fins la boca de l’estómac.

Va notar com si un tap astral saltés i deixés fluir un plor ofegat que no corresponia a aquesta vida.

En aquells moments sols li importaven aquells fills que un dia va deixar orfes i despertava a mirar-los i a reconèixer l’apenediment que arrossegava sobre les espatlles, per aquest fet.

Va desdoblar-se altra vegada per creuar el temps i l’espai, abraçar-los i estar amb ells una estona més. Els va explicar que ho sentia de debò, que no va poder superar la pèrdua del seu pare i que els estimava molt. 

I després d’abraçar-se una bona estona, tota la imatge es va anar envoltant d’una aureola blanca de perdó que els unia a tots tres i els vinculava a l’Amor Incondicional per sempre més.

La Isabella que un dia vaig ser va inscriure aquesta experiència dins la nostra ànima i avui puc ajuntar i ordenar totes les impressions, sensacions, imatges, records i emocions que hi estan vinculades.

Puc viure i experimentar aquest amor incondicional de mare amb la informació sensorial que la Isabella em facilita i amb els records de la seva maternitat i que recordo amb l’ànima.

Arribar a ell havia estat més fàcil.

Sempre s’havien parlat des de l’ànima, amb la Isabella.

Des d’avui, Isabella, recullo la teva saviesa, la que m’ha ajudat a comprendre i acceptar que les converses, des del llenguatge del cor, poden traspassar el temps i l’espai.

Des de l’Escala, recupero la meva llibertat, la meva força i unifico les meves consciències per seguir el meu camí des de la meva essència.

Tanco els ulls i veig la imatge del que vàreu ser: el meu marit genovès, la meva filla i el meu fill.  Us dic adéu i gràcies. Sento un agraïment molt gran en veure-us i una pau molt autèntica i anhelada.

Per a tu, Isabella, gràcies, gràcies i gràcies per a col·laborar amb mi en la recuperació de  la nostra força, la nostra llibertat i la nostra autonomia.

Maria,

des de Cala Montgó, juny del 2019.

Ho celebro

4 del 6, avui.

M’he despertat d’hora i he vist sortir el sol.

Celebro moltes coses, aquest any.

La que més em mou: per fi estem en procés de vendre el pis que teniem a mitges amb un ex. Desprès de 11 anys, des de la separació, encara ens unia una hipoteca, un pis i la frustració de no poder fer res per desunir aquest contracte que un dia varem signar.

Celebro moltíssim aquest moment i les possibilitats que s’obren davant meu.

Benvinguda abundància !!

Agraïment molt sincer.

Gràcies, Vida !

De sobte, s’obren de nou les portes del camí a la llibertat i deixo anar una forma de vida de fàcil accés a la frustració, la ràbia i la desesperança.

Viure per sobreviure i agenollar-me davant un sistema repressor que no vol saber res de drets humans. S’ha acabat filtrejar amb la ràbia per mantenir-me dreta, per no deixar-me vèncer per cadenes i guants blancs que em mantenien fidel a una submissió imposada.

Abaixo l’espada, respiro i, ara sí, em rendeixo.

I m’assento a la cadira per descansar després de tant esforç.

-Tot està fet !- penso

Davant meu veig una altra cadira, la cadira buida.

Hi reposo les cames i els peus per descansar-me encara més.

M’adono que ocupo dues cadires i ja no tinc por d’ agafar massa espai a la vida.

Aquesta és la llibertat que jo esperava. La llibertat de ser, d’existir, de moure’m i expressar-me, de viure i ocupar l’espai que vulgui.

Sóc lliure i estic molt contenta.

Tanco un cercle, molts escenaris, molts personatges…

I ajunto les palmes de les mans just davant del pit.

Però ja no suplico ni tampoc mendico ja res.

Celebro, amb les mans juntes davant el pit, i agraeixo a la vida aquesta llibertat tant esperada per la que tant he lluitat. Hem lluitat.

I sí, començo a notar l’essència de les meves arrels que prenen forma i vida.

Avui faig 44 anys, les 2 cadires.

Sembla un número equilibrat  i fa pensar que afavorirà el meu ascendent, que és balança.

Començar amb la balança equilibrada m’encanta i sempre ho havia desitjat.

I també, tancar un cicle com aquest des d’una pau serena i una harmonia quasi perfecta.

Un renéixer a un morir amb dignitat i reconeixement.

Sóc lliure de ser qui sóc, de moure’m i expressar-me des del micro i des del macro, sóc lliure per obrir i tancar el cor quan jo escolli. 

Lliure per mirar-te als ulls i rendir-me en el que projecto en tu i en l’altre per fer neta la meva mirada.

Lliure per desfer qualsevol escenari caduc, deixar anar tots els números que he protagonitzat i per deslligar-me de qualsevol atrezzo.

M’assec i respiro una estona, només un moment,  per a rendir-me a les explicacions del macrocosmos, que em fa de guía per a continuar els meus passos.

Un donar i rebre equilibrat que em dóna eines pròpies per equilibrar aquesta balança una vegada i una altra.

Gràcies Vida !

Celebro aquest inici amb pau, serenitat, harmonia i molta alegria !