Des de casa meva

En obrir la porta va veure la figura de resina de Shiva, sobre l’altar vermell del rebedor. Tenia les palmes de les mans juntes, els dits mirant al cel a l’altura del pit i amb els ulls lleugerament tancats. Va trobar-la de casualitat, un dia d’aquell temps en què esperava el moment de tenir les claus de casa seva. Buscava idees per a decorar la seva nova llar i en veura-la, va saber perquè havia entrat en aquella botiga si la seva intenció era visitar, només, la del costat. La figura de Shiva la va captivar de seguida i va voler que entrés a la seva llar i formés part de la seva vida. En arribar a casa va buscar la simbologia d’aquell Déu hindú i va comprendre la connexió que havia nascut amb aquella imatge: Shiva tenia unes qualitats que encaixaven amb les que necessitava en aquell moment i en el procés de vida que estava vivint. Benvingut, Shiva !!

Mentre tancava la porta li van venir ganes d’escriure i va saber que era el moment d’assentar-se al lloc on solia fer-ho:

“ Hola, papa !

T’escric des de casa meva.

Sí !, casa meva, papa !, des del carrer Llibertat.

Just avui m’han portat el sofà i ja quasi estarà tot a punt per instal·lar-me.

Estic molt contenta.

Des de la terrassa veig sortir el sol i també puc veure els colors que anuncien l’arribada de la nit.

El passat 29 d’octubre, dia de Sant Narcís, vaig disposar de la clau que obra casa meva i des d’aleshores l’estic restaurant i arreglant.

La mama m’hi està ajudant molt. Ja saps que ella també és una “crak” en fer tot de coses i no vegis, l’haig de parar, perquè quan s’hi posa, a pintar i reparar desperfectes, perd la noció del temps.

Amb totes aquestes feinetes he pensat molt en tu perquè m’he adonat de quantes coses vaig aprendre a fer veient com les feies tu.

Ara, mentre t’escric, veig la teva imatge que em somriu i això m’encoratja encara més a continuar i a saber que ja m’he desviat d’aquell camí de desesperació que vaig caminar després de la teva pèrdua.

I ara, que jo també t’acompanyo, amb el somriure, neix una pau serena i una alegria que m’omplen per dins, el cos i l’ànima.

I em recordo que el 29 d’octubre de fa 5 anys vaig decidir donar vida a aquest núvol de paraules escrites cercant l’Amor, potser, i fugint de la desesperació que vivia.

Em fa bé escriure’t, papa i em fa bé veure la teva imatge somriure, per fi.

Gràcies, papa !

T’estimo,

Maria”

Després d’escriure es va sentir calmada i agraïda, molt agraïda perquè de nou, estava connectada amb la seva essència.

I com la figura de Shiva, va ajuntar les palmes de les mans davant el pit i amb els dits mirat cap al cel, va fer una respiració profunda, per centrar-se encara més, i va parlar amb allò més gran amb paraules d’agraïment acompanyades de bones intencions sorgides amb el llenguatge del cor.  

Bon Nadal, bones festes, bon solstici, bon renaixement i molts somriures interns i externs.